La Constitució Espanyola del 1978 estableix al seu article 1.2 que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. Resulta ben evident que des de l'òptica de qualsevol nacionalista català, basc, gallec, etc., ja en aquest punt tant primerenc aquesta Constitució ensopega estrepitosament, fins al punt de presumir que qualsevol Constitució Espanyola anterior o posterior segurament ensopegarà en el mateix punt. Però ha de ser necessàriament així? Certament, no.
Quan Jean Jacques Rousseau va encunyar el terme de Sobirania Popular, entesa com a base de construcció del Contracte Social, atribuïa l'origen d'aquesta sobirania no a la col·lectivitat d'un poble, sinó a cadascun dels individus cridats a formar part d'aquest poble en virtut del Contracte Social que es constitueix.
Aquesta és una apreciació substancial que cal tenir molt en compte en el redactat de qualsevol text constitucional, sense importar l'àmbit territorial sobre el que hagi de tenir aplicació.
La Constitució, qualsevol constitució, ha de ser entesa com la plasmació material del Contracte Social, subscrit per totes les persones a les que es refereix i que han fet en aquest acte exercici de la seva sobirania individual. La Constitució ha de ser doncs fruit d'un amplíssim consens social (a falta d'una materialment impossible unanimitat) i l'organització social a la qual ha de donar lloc no pot seguir altra cosa que el principi federatiu: cap persona i cap col·lectivitat inclosa en l'àmbit d'aplicació de la Constitució ha de veure's obligada a subordinar o cedir cap part de la seva sobirania a un nivell d'organització social superior si no ha d'obtenir més del que dóna.
Aquí sembla evident que aquest plantejament supera el debat del Dret a la Autodeterminació per la seva mateixa base. Ningú no qüestiona enlloc el Dret a la Autodeterminació, el que es qüestiona sempre és quin és el poble subjecte d'aquest dret. I la resposta ja l'hem donada aquí, el Dret a la Autodeterminació (la sobirania) pertany als individus i són els individus els que col·lectivament i per acord mutu decideixen quina és l'organització social que constitueixen i quina la identitat nacional que es reconeixen.
L'àmbit territorial d'aplicació de qualsevol Constitució hauria de ser així la seva conclusió i no el seu manifest preliminar. Fins i tot ha de ser un aspecte permanentment revisable en virtut d'una lògica federalista o confederalista.